Pablo Berger, Padrí de Fantastic 7 2025

Un any més, la iniciativa Fantastic 7, en la que 7 grans festivals cinematogràfics apadrinen 7 títols de gènere destinats a causar sensació en un futur immediat, comença a posar-se en marxa precisament presentant al seu padrí. Un any més, tenim l’honor d’associar-nos amb un gran cineasta. Pablo Berger, un dels artistes més rellevants tant a l’escena nacional com a la internacional, ens acompanyarà a Cannes en la presentació oficial de la 7a edició d’un dels projectes que més sentit donen a la nostra missió permanent d’estendre la “bona nova” del millor cinema Fantàstic.

Endinsem-nos, doncs, en el perfil d’un director fascinant que, com podíem intuir, desborda passió cinèfila en cadascuna de les seves intervencions.

Berger, l’autor tot terreny del cinema fantàstic espanyol

Després d’estrenar el seu primer llargmetratge, Torremolinos 73, l’any 2003, Pablo Berger es va fer un nom amb la seva versió més d’autor de la Princesa Blancaneu, transformada en torera i assistida per una colla de nans. La seva Blancaneu (2012) es va convertir en una de les pel·lícules amb més premis Goya de la història, i Pablo Berger, en l’autor més polifacètic del cinema espanyol. El seu projecte següent, Abracadabra, coquetejava amb la màgia, la possessió i la hipnosi des de la perspectiva de la comèdia negra. La seva passió pel gènere fantàstic i per les històries amb herois quotidians el va portar a produir el film d’animació Robot Dreams, guanyador del Premi del Públic de Sitges 2023, del Premi a la Millor Pel·lícula de la secció Contrechamp d’Annecy 2023 i nominat als Oscars aquell mateix any.

El nen que somiava despert amb Tiburón

Vaig créixer a Bilbao, una ciutat molt plujosa. Cada dia era com el Gran Diluvi, i el cinema era el millor lloc per refugiar-se. Però per mi, sobretot, el cinema era el lloc on podia somiar despert, viatjar en el temps a altres llocs i viure altres vides.

Als anys setanta, en un radi de cent metres al voltant de casa meva, hi havia una desena de cinemes diferents. Un d’ells era just al costat. Fins i tot podia sentir les pel·lícules des de la meva habitació. Sens dubte, això va marcar el meu destí.

Faré un flashback. Bilbao, 1975. És de nit. Plou, com sempre. Tinc dotze anys i estic amb la meva família dins un cinema enorme i atapeït. Les llums s’apaguen. La gent comença a tossir. Les cortines de vellut granat que cobreixen la pantalla gegant s’obren. El projector s’encén. La pel·lícula... TAURÓ. Aquell va ser el meu primer gran èxtasi cinematogràfic. Vaig sentir coses veient aquella pel·lícula que mai havia sentit abans. Jo era allà amb en Richard Dreyfuss i companyia, intentant capturar el gran tauró blanc. Quan va acabar, van aparèixer els crèdits amb lletres gegants: DIRIGIDA per STEVEN SPIELBERG. Aquella va ser la primera vegada que vaig ser conscient que darrere de cada pel·lícula hi havia un director. I vaig començar a somiar amb la possibilitat de ser-ne un... Fa un any, a Los Angeles, al dinar de nominats als Oscars, vaig tenir l’oportunitat de conèixer Steven Spielberg i explicar-li això. Va ser, sens dubte, un moment inoblidable i molt emotiu. Encara no em crec que realment passés.

Monstres que alimenten la fantasia

La meva obsessió pel cinema de gènere fantàstic també va començar quan era petit. El meu veí era un home molt cinèfil i gairebé cada cap de setmana projectava versions curtes dels clàssics de terror de la Universal a casa seva. El seu públic érem la seva filla i jo. Ens mostrava pel·lícules en format Super 8 com Dràcula, La mòmia, Frankenstein, L’home llop... Pel·lícules que no duraven més de 25 minuts i que, per això mateix, eren molt més intenses que les versions completes. Després de veure-les, tenia malsons. Però com que les mirava tantes vegades, me les vaig aprendre de memòria, i el terror es va convertir en plaer.

Foto: Norman Wong - TIFF

La Santíssima Trinitat del terror i la fantasia

Sóc absolutament old school. I a part dels clàssics de la Universal que he mencionat abans, per a mi la “santíssima trinitat” del cinema de terror són La llavor del diable, L’exorcista i El resplandor. Pel·lícules de tres directors excepcionals: Polanski, Friedkin i Kubrick. Aquests cineastes van abordar el gènere per reinventar-lo i transgredir-lo. Van utilitzar al màxim el llenguatge cinematogràfic: composició, muntatge, disseny sonor, música... aconseguint crear experiències sensorials aclaparadores.

I la meva “santíssima trinitat” particular del gènere fantàstic està formada per La carreta fantasma de Sjöström, La rosa porpra del Caire de Woody Allen i El viatge de Chihiro de Miyazaki. Tres obres mestres absolutes. I que, igual que els meus “terrors preferits”, també comencen com històries ordinàries, amb color local, però que a mesura que avancen esdevenen extraordinàries. Són pel·lícules que busquen sorprendre l’empatia de l’espectador per acabar sorprenent-lo del tot. M’identifico completament amb el personatge de Mia Farrow a La rosa porpra del Caire, que va al cinema per viure les vides dels altres. M’encanta la possibilitat d’entrar dins la pantalla i visitar el “País de les Meravelles”.

Treballar des del caos

Sempre començo un nou projecte des del caos. Per mi, el teclat és com una ouija i em deixo portar pels meus dimonis i les meves obsessions. Començo a escriure idees de manera desordenada, com si estigués posseït. Treballo des del subconscient, com si fos una escriptura automàtica. Al principi, no em poso cap límit. Però un cop he “vomitat” un grapat d’escenes, poso ordre al caos, a les idees. I com si fos un trencaclosques, vaig encaixant la història amb les peces que més m’interessen, utilitzant sempre com a model l’estructura del conte clàssic. M’encanta que les meves pel·lícules comencin amb un “Hi havia una vegada...” i que el seu protagonista sigui una persona ordinària, un antiheroi, en una situació extraordinària. El repte més gran és sempre fer creïble una història increïble. Per això m’interessa tant el gènere fantàstic.

No acostumo a treballar en diverses idees alhora. Sóc de fer una sola cosa a la vegada. Després d’acabar el primer esborrany d’un guió, normalment el deixo reposar un mes. Això em permet tornar-hi amb una mirada crítica i una perspectiva renovada.

De l’escriptura a la imatge

Sóc guionista-director. En aquest ordre. Per damunt de tot, sóc narrador d’històries. L’origen del projecte, l’espurna, sol ser una imatge o una emoció. Per exemple, per al meu film de debut, Torremolinos 73, vaig imaginar un director de cinema, darrere del visor, filmant una escena pornogràfica en què participa la seva dona, però amb un altre home. Vaig pensar en Jess Franco filmant amb la seva musa Lina Romay.

Per a Blancaneu, el detonant va ser una fotografia en blanc i negre feta per Cristina García Rodero d’un grup de nans toreros amb actitud desafiant, mirant fixament a càmera. Formava part del seu llibre España Oculta. I jo, com Roger Corman, vaig imaginar el pòster de la pel·lícula abans de rodar-la; vaig completar mentalment la fotografia original amb una Blancaneu torera imaginària al capdavant d’una colla de nans.

La inspiració per a Abracadabra va ser una experiència que vaig viure quan un bon amic meu va ser hipnotitzat just davant meu. I per a Robot Dreams, sent una adaptació cinematogràfica, em vaig enamorar del llibre en què es basa, especialment del seu final.

El primer pitch

Ho recordo perfectament. Va ser a principis de l’any 2000 amb el productor espanyol Juan Gordon, de Morena Films. Es tractava del pitch de la meva primera pel·lícula, Torremolinos 73. Recordo que em vaig preparar molt a fons per a aquella reunió. La vaig assajar una i altra vegada. El primer que vaig fer va ser buscar tota la informació possible sobre Morena Films i Juan Gordon, gràcies a un número especial de la revista Variety dedicat a Espanya. Vaig descobrir que teníem una cosa en comú: tots dos havíem cursat un màster als Estats Units. Ell a la Universitat de Columbia i jo a la Universitat de Nova York. El dia del pitch, vam connectar de seguida, només de veure’ns. Li vaig resumir la història en un parell de línies, però sense revelar-ne el final. La reunió va anar molt bé. Quan va acabar, estava convençut que Juan picaria l’ham... Tot i que li va agradar molt el projecte, al final no el va produir, però sempre li estaré agraït perquè em va posar en contacte amb Tomás Cimadevilla, el productor que finalment va fer Torremolinos 73. Així que, al capdavall, el pitch va ser un èxit. La lliçó que en vaig treure és que “la indústria” és molt petita i que tots els productors es coneixen i s’ajuden entre ells. Han passat vint-i-cinc anys des d’aleshores, i tant en Juan com jo seguim al peu del canó i encara som amics.

Foto: Leticia Díaz - Fotogramas

Alguns consells per a qui comença

Hem de tenir present el que deia el gran guionista William Goldman: “Ningú sap res.” I com que ningú sap res, la teva brúixola ha de ser el teu instint. Fer cinema és massa difícil, exigent i esgotador com per fer pel·lícules perquè sí. Així que lluita fins al final per aquell projecte que t’obsessiona. Busca el control i la llibertat a l’hora de fer les teves pel·lícules. No intentis mai seguir les tendències o les modes. No serveix de res. I sobretot, afronta cada pel·lícula com si fos l’última que faràs a la teva vida.

Els ingredients d’un bon pitch

Prepara’l bé, assaja’l molt, perquè quan arribi el moment de presentar-lo, sembli natural i espontani. Els nord-americans, que en saben més que ningú, ho fan així. Durant un bon pitch has de donar, amb només unes pinzellades, informació sobre el personatge principal, el conflicte i el gènere. I MAI revelis el final, així el productor o el financer voldrà llegir tot el guió després de la reunió.

El pitch és una eina de seducció. És una cita que vols que funcioni. Vols “emportar-te al llit” el productor. Recomano escriure i reescriure fins que el pitch estigui “sense greix”. Menys és més. De fet, un pitch s’assembla bastant a un tràiler. El productor potencial ha de quedar-se amb ganes de més.

Portar un dossier físic amb un disseny atractiu també funciona. I sobretot, utilitza l’humor i mantingues un to lleuger en el pitch, ajuda a trencar el gel i a tenir el “comprador” al teu costat. Els meus pitches preferits surten a la pel·lícula The Player, de Robert Altman.

El futur del gènere fantàstic, segons Berger

Com a veritable apassionat del gènere fantàstic, sempre estic a la recerca de nous talents. En l’última dècada han aparegut nous directors amb pel·lícules independents relativament modestes, però molt sorprenents, que han aconseguit un gran èxit internacional. És el cas de It Follows (2014) de David Robert Mitchell, Get Out (2017) de Jordan Peele, Hereditary (2018) d’Ari Aster, Titane (2021) de Julia Ducournau i, més recentment, The Substance (2024) de Coralie Fargeat o Flow (2024) de Gints Zilbalodis.

Sóc un romàntic, crec que és un moment meravellós per ser un terrorista cinematogràfic i fer pel·lícules úniques i trencadores. El cinema és un art jove i encara estem molt lluny de tocar sostre pel que fa a expressió cinematogràfica. Tot i així, més enllà de les eines que tinguem al nostre abast —la IA, sens dubte, és una d’elles— crec que el més important continua sent tenir una gran història per explicar, una història sorprenent. Com sempre. Estic segur que entre els projectes presentats a l’edició d’enguany de FANTASTIC 7 hi haurà diverses de les pel·lícules més destacades dels pròxims anys.